El think tank del socialisme català

 

 

 

 

Publicacions Activitats
 

Activitats

02/09/2011

La crisi del deute marca els temps de les reformes a Espanya

L'estiu que deixem enrere passarà a la història per les dificultats d'Europa i d'Estats Units per fer front a la crisi del deute que està minant la credibilitat dels dirigents polítics dels països afectats, a més de l'estabilitat financera. 

Després que, a principis de mes, Estats Units anunciés un acord entre demòcrates i republicans in extremis per evitar, per primer cop a la història, una suspensió de pagaments del país, que permetia al Govern elevar el límit del deute a canvi de fortes retallades de la despesa púbica -que afectarà als programes socials destinats a la població amb menys recursos-, Alemanya i França donaven els seu vist-i-plau a la compra de bons italians i espanyols per part de Banc Central Europeu (BCE), d'acord amb les reformes aprovades el 21 de juliol en un Consell Europeu extraordinari a Brussel·les, que dotava de més flexibilitat al Fons Europeu d'Estabilitat Financera (FEEF)  per intervenir en els mercats secundaris de deute sobirà i recapitalitzar dels bancs, entre d'altres.

De tal manera, davant els creixents rumors de la necessitat d'Espanya i Itàlia de ser "rescatades" econòmicament de manera similar a Grècia, Portugal o Irlanda, i malgrat les fortes reticències del director del Bundesbank o del banc central holandès -en considerar-ho una operació de política fiscal i no monetària que excedeix els límits el mandat del BCE i que, a més, suposa una subvenció indirecta als països amb dificultats (que els sectors liberals consideren "mals gestors polítics"), sumat al temor de la població alemanya que això generi la hiperinflació que els va afectar a la dècada dels 20-, el BCE intervenia en els mercats secundaris comprant bons espanyols i italians, i provocava una baixada de la prima de risc espanyola (el sobrecost que demanen els inversors al bo a 10 anys respecte l'alemany) dels 370 punts bàsics als 290. Això sí, es condicionava a la presa de mesures de "consolidació fiscal i augment de la competitivitat"-; mesures que es van concretar amb l'anunci del govern espanyol de reduir el dèficit mitjançant una reducció de la despesa farmacèutica, a través de la prescripció de medicaments per principi actiu i no per la marca, i l'avançament del pagament de l'impost de societats a les grans empreses.

A mitjans d'agost, paral·lelament, Merkel i Sarkozy declaraven la seva voluntat de crear un veritable govern econòmic europeu, i proposaven un Consell Europeu, que elevés el nivell de la presa de decisions en aquest àmbit, format pels caps d'Estats i de Govern dels 17 països que formen la Zona Euro, que es reunirien almenys un parell de vegades l'any, i amb un president permanent, que veien en la persona de Van Rompuy. També proposaven l'establiment d'un impost sobre les transaccions financeres que serà presentat a la resta d'Estats Membres europeus aquest mes de setembre i, a més, pactaven harmonitzar l'impost de societats entre França i Alemanya i coordinar les seves polítiques pressuposaries prèviament a la seva aprovació per part dels respectius parlaments. No obstant, no es parlava ni d'emissió de bons de deute europeus (eurobons) ni d'augmentar la quantia del FEEF, dotat d'uns 440.000 milions d'euros. Ara bé, sí que proposaven que les constitucions de cada país incloguessin un compromís de disciplina fiscal com el que figura a Alemanya des de 2009 per posar fre al dèficit; que el Pacte d'Estabilitat de la Unió Europea limita al 3% del PIB, des de 1997, i que bona part dels països ha incomplert en algun moment sense massa conseqüències, inclosa la pròpia Alemanya... Aquest país estableix en la seva Llei Fonamental equilibrar els seus pressupostos a partir de 2016 sense recórrer a crèdits que superin el 0.35% del PIB per part del Govern Federal, i prohibeix als Länder demanar crèdits a partir de 2020 per bé que, per evitar la fallida dels més dèbils, preveu algunes transferències concretes; i només permet endeutar-se més del previst en situacions d'emergència com desastres naturals i crisis financeres greus.

I és aquesta voluntat de Merkel, principalment, a més de la urgència de la delicada situació financera espanyola, la que ha motivat a Espanya el que havia resultat impossible durant 7 anys: posar d'acord el PP i el PSOE en una reforma constitucional.

I aquesta reforma, que es va aprovar en un Ple el passat divendres 2 de setembre per la via d'urgència, i sense referèndum posterior -tal i com demanaven alguns grups parlamentaris, tot i no ser preceptiu constitucionalment-, no va ser per establir la igualtat entre home i dona a l'accés a la Corona, ni per reformar el Senat, ni per nomenar a les comunitats autònomes i mencionar la Constitució Europea, com havia proposat el president Rodríguez Zapatero al 2004, sinó per posar un límit al sostre de dèficit. Així, l'estabilitat pressupostària quedarà fixada per mandat constitucional, amb un redactat que "impedeix a l'Estat i a les comunitats autònomes incórrer en un dèficit estructural que superi els marges establerts per la Unió Europea"; fet que, com esmenta el director de la Fundació Rafael Campalans, Albert Aixalà, al seu blog, no hauria d'estranyar tenint en compte que Espanya ja va cedir sobirania a la Unió Europea en el moment del seu accés i més, posteriorment, quan va entrar a la Zona Euro.

Les xifres del sostre de dèficit es recolliran en una Llei Orgànica posterior que el PP i el PSOE s'han compromès a aprovar abans del juny de 2012, i que concretarà un dèficit estructural màxim del 0.4% del PIB. En concret, el dèficit no superarà el 0.26% del PIB en el cas de l'Administració estatal ni el 0.14% en cada comunitat autònoma, i també les entitats locals hauran de presentar un equilibri pressupostari. Tant el dèficit com el deute podran ser revisats al 2015 i 2018. I, com remarca el catedràtic d'Economia Aplicada, Josep Oliver, aquest compromís no vol dir que les Administracions no puguin gastar més, sinó que per gastar més, o fins i tot per mantenir la despesa actual, hauran de recaptar més, fet que afecta clarament el contribuent.

Però, com recordava la setmana passada el primer secretari del PSC, José Montilla, "d'aquesta crisi no ens en sortirem bé si no és reforçant els mecanismes de presa de decisió europeus", fet que implicaria reforçar els mecanismes de governança econòmica europea. I, en aquest sentit, serà important estar pendents de les decisions que prengui la Unió Europea aquest mes de setembre, que podria aprovar definitivament l'impost sobre les transaccions financeres i, fins i tot, els eurobons. No obstant, probablement veurem també les discrepàncies que comencen a emergir a l'hora de pactar un nou pla de rescat a Grècia, i comprovarem si el futur president del BCE que ha de prendre possessió del càrrec l'1 de novembre, Mario Draghi, aconsegueix superar les fortes pressions i tensions existents en el seu si, a favor de la solidaritat interna europea.


Documents relacionats:

Intervenció del President Van Rompuy a la roda de premsa celebrada després de la cimera de la zona euro (21 de juliol)

El Periódico, "La Constitució i el futur de l'euro", Josep Oliver (1 de setembre)

Carta del primer secretari del PSC, José Montilla, a la militància (1 de setembre)

Blog d'Albert Aixalà

The Economist, "Turning Japanese" (30 de juliol) i "Central bankers to the rescue?" (30 d'agost)
 
Jean Jaurès Fondation, "Crise de l'euro, crise de l'Europe ?" (21 de juny) i "Taxer les transactions financières" (18 d'agost)
 
Social Europe Journal, "Spain puts itself in Handcuffs", David Lizoaín (31 d'agost)

 

 

 

Activitats realitzades


 

 

 

 

Arxiu històric
del socialisme
català

'Claves sobre la estructura y la negociación de la financiación autonómica'
Papers de la Fundació

Núria Gispert: Memòries d'una lliutadora per la democràcia
Col·lecció Memòria

Vall d'Aran. Una autonomia dins una autonomia
frc Llibres

Transparència

Cartells socialistes

Reforma federal

Arxius PSC

 

 

Segueix-nos

Carrer Pallars, 191
08005 Barcelona
[email protected]

T +34 933 195 412

creat per ATIPUS